Ser acusat d’un delicte de testimoni fals pot tenir conseqüències penals greus. Tot i això, no tota declaració inexacta realitzada per un testimoni constitueix necessàriament un delicte. En aquest cas, el tribunal va entendre que la conducta de l?acusada estava emparada per un dret fonamental: el dret a no autoinculpar-se.
Les dades personals han estat omeses per preservar la confidencialitat de les parts.
Quan es pot acusar un testimoni per delicte de fals testimoni?
El delicte de fals testimoniatge, regulat a l’article 458.1 del Codi Penal, castiga qui, actuant com a testimoni en un procediment judicial, manca a la veritat de forma rellevant.
Tot i això, la jurisprudència ha deixat clar que aquest delicte no es pot analitzar de forma aïllada, sinó atenent el context en què es produeix la declaració i els drets fonamentals del testimoni.
El cas: acusació per fals testimoniatge en un judici penal
Els fets s’originen durant la celebració d’un judici penal per trencament de condemna. La nostra clienta va comparèixer en aquest procediment en qualitat de testimoni, en tractar-se de la mare de l’acusat.
El procediment se centrava en la presumpta tramesa d’unes cartes a l’exparella de l’acusat, respecte de la qual hi havia una ordre judicial de prohibició de comunicació. En trobar-se l’acusat ingressat a la presó, se sostenia que les cartes haurien estat lliurades a través de la seva mare.
Durant el judici, la nostra clienta va negar haver fet aquest lliurament.
L’acusació per delicte de testimoni fals
Després de la seva declaració, el jutjat va considerar que la testimoni havia faltat a la veritat, segons la valoració efectuada a la causa principal, i va acordar incoar un procediment penal contra ella per un presumpte delicte de fals testimoni.
El Ministeri Fiscal va interessar per a la nostra clienta:
– Pena de nou mesos de presó
– Inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu
– Pena de multa
La defensa davant un delicte de fals testimoni
L’estratègia de defensa es va centrar en un aspecte clau: la declaració de la nostra clienta no es podia valorar de manera aïllada, sinó en el context d’un conflicte entre, d’una banda, el deure de veracitat del testimoni i, de l’altra, el dret fonamental a no autoinculpar-se, reconegut a l’article 24 de la Constitució Espanyola.
El dret a no autoinculpar-se del testimoni
De haber reconocido la entrega de las cartas, nuestra clienta habría asumido implícitamente su posible participación en el delito de quebrantamiento de condena atribuido a su hijo.
Per aquest motiu, vam sostenir que la seva declaració, encara no coincident amb la versió que finalment es va tenir per provada, responia al legítim exercici del dret de defensa, que empara qualsevol persona a no declarar contra si mateixa.
La jurisprudència constitucional estableix que no es pot exigir al testimoni una conducta que impliqui la seva pròpia incriminació, encara que això suposi un conflicte amb el deure de dir la veritat.
Sentència absolutòria per delicte de fals testimoni
El Jutjat Penal núm. 22 de Barcelona va dictar finalment sentència absolutòria, concloent que la conducta de la nostra clienta quedava protegida per l’exercici del dret constitucional a no autoinculpar-se.
En conseqüència, el tribunal va considerar que no hi concorrien els elements necessaris per apreciar un delicte de fals testimoni, absolent la nostra clienta de tots els càrrecs formulats pel Ministeri Fiscal.
Conclusió: quan no hi ha delicte de fals testimoni
Aquest cas posa de manifest que no tota inexactitud en una declaració judicial és delicte. Quan la declaració es produeix en un context en què el testimoni podria veure’s penalment afectat, el dret fonamental a no autoinculpar-se preval.
Els delictes contra l’Administració de Justícia requereixen sempre una anàlisi jurídica detallada del cas concret i dels drets en conflicte.
